Cançons (im)perfectes

Imagina per un moment que ara mateix se’t presenta l’oportunitat de corregir qualsevol cosa sobre tu. Agafa un científic, un alien, un xaman o jo què sé i et diu: mira, la teva mare et pot tornar a parir, pots tornar a sortir del seu ventre. A més, tens la possibilitat d’esmenar les tares que consideres que romanen a la teva persona. Rectificar-ne algun aspecte, polir cert tret, eliminar o canviar el consideris negatiu. Què me’n dius de rebobinar la cinta i gravar-hi de nou. Temptador, eh?

Som-hi doncs, suposem que acceptes el tracte. Tornes a néixer, aquest cop però sense defectes. Una bèstia immaculada, la puta perfecció en persona, un bípede impolut, però…

On ha anat a parar la naturalitat? Què se n’ha fet de l’esponaneïtat? No et queda un bocí de personalitat.

L’has fotuda fins el fons, sintètic! Has de saber que tot el que ens fa humans, tot el que ens fa ser com som, resideix en les imperfeccions.

Bé, deixem-nos ja de cabòries. El que trobareu a continuació, és un recull de diverses cançons (la majoria bastant bones, que collons) les quals, sigui pel que fóra, van acabar sent editades amb alguna cagada, més o menys notòria, que les fa encara millors que si s’haguessin estat re-gravades.

A What Happened to You del disc Smash (1994) d’Offspring, just abans que el bateria dugui a terme el ritual per excel·lència quan un grup es disposa a tocar. És a dir, fer picar les baquetes perquè la resta de membres agafin (o no) el tempo. Si us hi fixeu bé, als primers tres segons de tema, hi ha dos sons que teòricament no hi haurien de ser. Se senten un parell de cordes despistades de guitarra, seguides d’algú dient alguna cosa inintel·ligible. Allà es va quedar. Intueixo que a grups com Offspring, aquests detalls els hi importaven bastant poc, gravaven una mica quedés com quedés.

Els que sí devien fixar-se més en com enregistraven els seus treballs, sempre venuts molt bé, eren The Police. Segons explica Andy Summers, el guitarrista del trio britànic, a l’Octubre del 77 es va cancel·lar un concert a París en el qual ells feien de teloners. Per a més desgràcia, tornant a l’hotel, se’ls va espatllar la seva vella furgoneta i van haver d’empènyer ferralla sota la pluja. Un cop a l’hotel, l’Sting, baixista i líder de la banda, va decidir anar fer un volt. Es diu que mentrestant, la resta del grup van anar al cinema a veure la primera de Star Wars.

Tornem al segurament frustrat i emprenyat Sting. Resulta que mentre caminava sol sota la nit parisenca, va tenir l’oportunitat de veure, i cito textualment, “boniques prostitutes”. Suposadament aquest passeig va servir-li d’inspiració per escriure la cançó que va catapultar-los a la fama, Roxanne.

S’explica que quan van gravar el tema, que forma part del disc Outlandos d’Amour (1978), el mateix Sting va assentar-se inconscientment a sobre el piano, escupint aquest unes inoportunes notes que no venien al cas. Acte seguit se sent una rialla no sé si tant espontània, però de ben segur que enigmàtica. Tot plegat succeeix entre el segon 3 i 7 de la cançó, donant-li una curiosa empenta.

M’aradaria ara tornar a fer referència a naturalitat. Les coses naturals, de la terra. Com la que potser, i només potser, va consumir abans de gravar el flamant (o no tant) Premi Nobel de Literatura: el gran Bob Dylan. Qui per cert, ens va tenir a tots amb l’ai al cor tardant més de dues setmanes a respondre acceptant el guardó. “M’havia quedat sense paraules” va excusar-se. Una bona manera de justificar un “visto”.

En fi, que escolteu Bob Dylan’s 115th Dream del disc Bringing It All Back Home (1965) on el senyor Dylan encara no ha acabat la primera frase que ja s’està partint la caixa. Aleshores para de tocar i continua rient fins que li passa la tonteria, acompanyat per altres rialles dels presents a l’estudi. A continuació, i encara convalescent diu “OK, take two” i comença de nou la cançó.

Podrien haver-ho tallat, evidentment, però van preferir utilitzar-ho com a intro divertida. Un altre que s’ho passava bé a l’estudi era Frank Zappa. Aquest artista té diverses cançons on fa canvis de veu i el tio experimenta durant la pròpia gravació. Un exemple d’això és Muffin Man del disc Bongo Fury (1975) on cap al 0:50 li fa gràcia com ho ha fet i sense interrompre res diu “lets try this again” i la cançó segueix, no drama companys.

Per deixar ja enrere les cançons que no van començar amb bon peu però van tirar endavant triomfants, hi tenim al constipat d’en David Gilmour, el guitarrista dels Pink Floyd. I és que aquesta congestió és un convidada inesperada a la introducció de la famosa Wish You Were Here (1975), la qual forma part de l’àlbum amb el mateix nom. Cap als 40 segons de cançó i just abans que entri amb el seu solo, Gilmour ens delecta amb el que diria que és una reuma i una respiració sinònima d’un constipat de cavall. S’afirma que Gilmour, fumador empedernit, va deixar els cigarros després d’escoltar-se patint davant del micròfon.

A les següents cançons quedarà demostrat que els artistes s’equivoquen i també que només els millors saben convertir aquesta equivocació accidental en encert involuntari. És el cas de Just What I Needed de The Cars i el seu homònim del 1978. Tot va com una seda, electricitat i elegancia, fins que al minut 2:13 després del solo alguna cosa canvia a la segona meitat del primer vers. El senyor David Robinson, ni ell deu saber perquè, altera la posició de la caixa al ritme de bateria. Queda com desacompassat però no pas malament. És difícil d’explicar.

Irònicament durant aquest contratemps la lletra diu “I kinda lose my mind, yeah”, tal com li passa al bo d’en Robinson. Ell se n’adona de l’errata i torna a la normalitat amb el següent vers, però com que les cartes ja estaven tirades, ens torna a plantar el ritme alternatiu a la segona meitat de l’estrofa, aquest cop segur que deliberadament.

Un altra lliçó d’improvisació, i val a dir que bastant més meritòria, la va dur a terme Ella Fitzgerald al directe de Berlín l’any 1960. Sí, ja sé que un directe és un directe, no pots parar i tornar a començar i per tant s’evidencien els defectes, però aquesta no és la qüestió. La veu femenina del jazz per excel·lència, va decidir incloure al setlist una versió de Mack The Knife, la qual presenta dient que “no s’ha sentit cap noia cantar-la”. És cert que no les té totes perquè també exclama “espero enrecordar-me de tota la lletra”, però ella s’hi llença.

Al principi les diferències amb la lletra original són mínimes i poc notories. Tot i això després de començar a ometre (però salvant-les molt bé) algunes paraules a la tornada, s’oblida de la lletra. És a partir del minut 1:40 que comença a improvisar preguntant-se en veu alta. “What’s the next chorus, to the song now?”…“I don’t know!”. Llavors ja només queda apreciar com lliga trossos de lletra que li venen a la ment amb invencions, tot sense perdre el ritme i mentre se li escapa el riure per sota el nas. Passats tres minuts de tema, coincidint amb aplaudiments del públic ja ni li cal la lletra per demostrar el seu enorme talent.

En altres ocasions però, podríem considerar que ens trobem en el cas contrari. El cantant se sap tant bé la lletra, que no pot esperar a cantar-la i entra abans d’hora. És un error fàcil de detectar perquè sol quedar malament però, i si queda bé?

Això deuria pensar la tropa coneguda com Nirvana quan escoltaven el tema Polly del seu icònic Nevermind (1991). El significat i origen de la cançó no és gens alegre, per tant deixeu que em deixi d’embuts i em centri en el prematur “Polly said”. Després de la segona tornada del tema, al minut 1:50 el baix es queda sol i l’amic Cobain s’avança però se n’adona ràpidament i para. Llavors torna a entrar a temps. Així es va editar la cançó i així es seguirà cantant per sempre més.

Exactament el mateix passa a Louie Louie (1963) de The Kingsmen. En aquest cas però, el bateria fa un redoble per camuflar l’error del seu pana Jack Ely. Estic parlant del minut 1:57 aproximadament. Entenc que aleshores no tenien tant per la mà el “Ctrl+Z” per poder re-gravar fàcilment. Tot i això, en temes més moderns com el conegut You’re Beautiful (2005) de James Blunt hi trobem també una descarada anticipació. No em pregunteu el motiu pel qual no van retocar-ho.

Que antany era més difícil gravar, tècnicament parlant, ho evidencien els Led Zeppelin. Entre la seva plorífica discografia trobem dos temes amb problemes de sons quotidians no desitjats. Si pareu atenció, durant tot el tema Since I’ve Been Loving You (1970) s’aprecia el “nyic-nyic” de la molla del pedal de la bateria. Vaja, un problema de 6 en 1. Encara haureu d’afinar més l’oïda al minut 1:37, abans del primer solo de The Ocean (1973), per diferenciar el so del telèfon que sona a l’estudi, insuficientment insonoritzat.

Per anar acabant sem m’acut fer-ho com fan els Megadeth quan versionen Paranoid de Black Sabbath al seu disc Hidden Treasures (1995). El bateria — us n’adoneu no? Putos bateries — , en Nick Menza es pensa que encara queda una volta i en comptes de parar es queda sol tocant, sense fer cas dels avisos del cantant, un tant emprenyat. “Fuck me running” crec que conclou el bateria.

Però no acabaré pas amb les gruixudes paraules d’aquests infidels. Vull acabar aquest recopilatori de cagades esplèndides amb el mateix bon rotllo que desprenen els Beach Boys al seu Barbara Ann (1975). No s’ha de ser gaire eixerit per deduir que que probablement anaven bastant contents i amb una mica de tonteria a la sang. De totes maneres, aquest fet que va fer que la cançò quedés alegre i sense complexes. Cap ni un en van tenir al inventar-se completament el segon vers de la cançó (1:20). Bàsicament van repetint una la frase “tried Peggy Sue” entre rialles, sabent que no ho estaven fent com tocava, però els hi era igual.

Espero que deixeu sonar aquesta última cançó fins al final i recordeu que les imperfeccions ens fan ser qui som. Salut!

Nota: Article inspirat en el l’episodi “Cançons amb errades glorioses” del programa El Celobert d’iCat.

@eltercerendiscordia

@eltercerendiscordia